Parlem constantment de joventut, però poques vegades ens aturem a pensar què vol dir realment ser jove avui. Tothom té una idea més o menys clara del concepte, però quan intentem definir-lo amb precisió, s’escapa. A casa nostra, la joventut s’associa a aprendre, descobrir, tenir temps i divertir-se, però també a aquella mirada envejada d’algú que ja no la viu i que encara reivindica que “no és tan gran”.
El problema és que la joventut no és una etapa fixa ni homogènia. No és un fet natural delimitable amb precisió. És una construcció social i cultural que varia segons el moment històric, el context econòmic i els imaginaris col·lectius. Tal com assenyala Carles Feixa, antropòleg i referent en l’estudi de les cultures juvenils, la joventut funciona sovint com una metàfora del canvi social, concentrant pors, expectatives i tensions d’una societat en transformació.
Les institucions hi tenen molt a dir. Quan parlem d’activar els joves, fomentar la participació o facilitar l’emancipació, no només responem a necessitats concretes. També projectem una determinada imatge de què hauria de ser la joventut i quin paper hauria de jugar. En aquest sentit, podem trobar treballs d’acadèmics catalans com els d’Anna Planas, Pere Soler i el mateix Carles Feixa, que ja el 2014 assenyalaven com, especialment en contextos de crisi, les polítiques de joventut tendeixen a desplaçar responsabilitats estructurals cap als individus. És en aquests contextos quan problemes de fons acaben convertint-se en etiquetes moralitzadores, com la dels NiNis.
Un altre element clau és que la joventut no es viu igual per tothom. Hi ha qui pot explorar, provar i equivocar-se, i hi ha qui arriba a la joventut amb responsabilitats adultes assumides molt abans. Els recursos econòmics, el suport familiar, el territori, el gènere, l’origen o la situació administrativa condicionen profundament les trajectòries vitals. L’Enquesta a la Joventut de Catalunya ho mostra amb claredat, evidenciant com les desigualtats socials travessen l’accés a l’educació, l’emancipació, el treball i la qualitat de vida. Per això, més que parlar d’una joventut en abstracte, cal assumir que la joventut és una possibilitat social distribuïda de manera desigual.
A partir d’aquí, es fa evident que no existeix “el col·lectiu jove” com una realitat homogènia. Es tracta més aviat d’una categoria àmplia que sovint simplifica trajectòries molt diverses. Les experiències juvenils estan condicionades per múltiples factors que interactuen entre si, com la classe social, el gènere, la racialització o el context territorial. Des d’una mirada interseccional, sabem que aquestes combinacions generen formes molt diferents de viure la joventut. Per això té més sentit parlar de joventuts, en plural, i assumir la diversitat de situacions i condicions que s’hi donen.
També tendim a caricaturitzar les edats. Els joves apareixen sovint com a impulsius o ingenus, i els adults com a figures estables i responsables. Però la realitat és molt més complexa. Les contradiccions, les inseguretats i les disfuncions no són patrimoni d’una edat concreta, sinó que responen a contextos socials, vitals i polítics compartits.
Aquest joc és bidireccional. Els joves també etiqueten els adults amb rapidesa, parlant de rigidesa o desconnexió. És una manera senzilla d’explicar tensions que, en realitat, són compartides. No és una qüestió d’edat, sinó de context.
I el context actual és especialment tens. Vivim un moment de crisi democràtica, d’auge de l’extrema dreta i de dificultat perquè arrelin projectes col·lectius transformadors. Aquesta inestabilitat no és generacional, és sistèmica. En aquest sentit, tenim anàlisis com les que ha fet Helena Castellà i Duran, que ajuden a entendre com la crisi del projecte europeu i l’extrema dreta afecten el conjunt de la societat, també les trajectòries juvenils.
L’emancipació s’endarrereix, el treball és cada cop més precari i l’habitatge s’ha convertit en un privilegi. Tot i això, el discurs públic insisteix a responsabilitzar els individus amb paraules com resiliència o adaptabilitat, que amaguen problemes estructurals. I sovint aquest pes recau especialment sobre la joventut, a qui se li demana resoldre allò que no pot resoldre sola.
Per això la mirada local és clau. És als municipis, als barris i als espais de proximitat on es veu com es viu realment la joventut. Allà es fan visibles tant les oportunitats com les desigualtats. El territori obliga a baixar del discurs abstracte i a assumir que no hi ha una sola joventut, sinó moltes realitats situades.
En definitiva, la joventut és una categoria útil però fràgil. Serveix per entendre moments vitals i orientar polítiques, però no descriu mai una realitat uniforme. És un espai on es barregen desigualtats, expectatives i oportunitats. Parlar de joventut és parlar tant de les persones joves com de la societat que les observa, les jutja i projecta sobre elles demandes sovint impossibles.
La pregunta, doncs, no és només què vol dir ser jove, sinó com estem mirant i construint la joventut des de les institucions, els territoris i els relats que compartim.
Ricard Urbistondo, sotsdirector d’Adolescència i Joventut a Doble Via Cooperativa. Treballa en consultoria social i fa recerca sobre joventut, malestar, contextos socioeducatius i participació, actualment a través del seu TFM.