Hi ha una relació creixent entre la manera com es fa cultura de base territorial i els valors que defineixen l’economia social i solidària.
No és casualitat.
És el resultat d’una mateixa pregunta: com organitzem allò que és col·lectiu de manera que realment serveixi a les persones?
La cultura de proximitat parteix d’una premissa senzilla: la cultura més rellevant per a la vida de les persones no sempre és la que passa dins d’un equipament.
Sovint és la que passa al carrer, a la plaça, al parc, a la festa major que any rere any recrea un ritual compartit que tothom reconeix com a propi.
Aquests moments interpel·len a tothom que passa. I és precisament en aquesta dimensió pública i oberta on la cultura de proximitat té una capacitat única de generar comunitat: no convoca només als convençuts, sinó que activa l’espai compartit per a tothom.
Els equipaments —centres cívics, casals de barri, espais de creació…— completen aquest ecosistema. Ofereixen continuïtat, caliu i estructura per a allò que al carrer és efímer.
Però els uns sense els altres perden potència.
La cultura de proximitat és la suma d’ambdós: el dins i el fora, el programat i l’espontani, l’espai cobert i l’espai públic.
On entra l’economia social?
L’economia social i solidària comparteix amb la cultura de proximitat una mateixa visió sobre com han de funcionar les coses: posant les persones i el territori al centre, amb lògiques de participació real, de cura i d’arrelament local.
Cooperatives, associacions i entitats que operen no per maximitzar el rendiment, sinó per generar valor comú.
Quan aquesta lògica s’aplica a la gestió cultural, canvia la manera d’organitzar-se.
Un projecte cultural gestionat des dels valors de l’ESS no s’organitza únicament al voltant d’una oferta d’activitats. Es pregunta qui és la comunitat que envolta aquell espai, quines necessitats té i quins recursos propis ja existeixen que val la pena connectar.
I es pregunta, igualment, com fer que allò que passa al carrer i allò que passa dins del centre es retroalimentin.
Això genera un efecte que és difícil de replicar des d’altres lògiques: un sentiment real de pertinença al lloc.
I la pertinença, en contextos de fragmentació social creixent, és un actiu comunitari molt valuós.
Aquesta tendència, cada vegada més, s’està consolidant.
Veiem com la gestió de projectes de cultura de proximitat —tant d’equipaments com d’activació de l’espai públic— recau en entitats de l’economia social: cooperatives de serveis, associacions amb trajectòria comunitària, grups promotors que neixen del propi territori.
No és una moda.
És la conseqüència lògica que el model cooperatiu i el model de cultura comunitària comparteixen una mateixa visió sobre com han de funcionar les coses.
Ambdós aposten per la participació real de les persones en la presa de decisions.
Ambdós entenen que la sostenibilitat no és només econòmica, sinó també social i relacional.
Ambdós treballen amb una lògica de llarg termini que no s’ajusta bé a les dinàmiques de consum ràpid.
Per tant, el repte és consolidar aquesta relació.
I això requereix que el sector s’enforteixi des de dins: que les entitats que treballen en cultura de proximitat comparteixin aprenentatges, construeixin xarxes i articulin un relat comú sobre el valor que generen.
Que la intercooperació deixi de ser una aspiració i es converteixi en una pràctica habitual.
I aquí val la pena ser precisos: la intercooperació no és només una eina de cohesió social.
És també una manera de construir estructures econòmiques més sostenibles.
Quan les entitats cooperen entre elles —compartint recursos, coneixement i projectes— generen una economia d’escala que no depèn de la concentració de capital, sinó de la suma de capacitats.
És un model productiu alternatiu, no només una filosofia de treball.
No es tracta de créixer per créixer.
Es tracta de tenir prou solidesa col·lectiva per poder fer bé la feina que té sentit fer: acompanyar comunitats, activar territoris i demostrar que la cultura, quan es gestiona amb valors, transforma.
Treballem en aquest encreuament des de fa anys i cada vegada estem més convençuts que és aquí on hi ha les preguntes més interessants.
Nuria Carralero
Directora de l’àmbit de Cultura i Comunitat a Doble Via